El pati de casa és força gran i, de petits, podiem campar lliurement jugant, corrent i saltant per aquí i per allà. És clar, de tant en tant, els jocs acabaven amb un genoll pelat o una patacada. Llavors, sense encantar-nos, corriem cap a la iaia perquè ens hi donés una mirada. Els accidents més greus es podien solucionar amb una mica d'àrnica, mercromina o aigua oxigenada. Si l'ensurt era molt greu, un terròs de sucre amb unes gotes d'aiguanaf. Però, molt sovint, no calien gaire cures, la iaia ja ho sabia i quan hi anavem per informar-la de les nostres lesions somreia una mica per sota el nas i ho enllestia amb una rima.
-Iaia, m'he fet mal!
-Posa'hi sal!
De fet, tenia rimes per a tota mena de queixes:
- Tinc gana!
- Menja't una cama!
- Tinc set!
- Jo en tinc vuit i encara no bec!
o la versió escatològica
o la versió escatològica
- Tinc set!
- Pixa't a la taula i beu a galet!
- Tinc fred!
- Abriga't amb la capa de Sant Josep
- Posa el cul a la frescor!
No era la mena de reacció que jo hauria volgut però, en el fons, em tranquilitzava: el mal, era suportable i cosequència d'una acció; la gana i la set, podien esperar uns minuts i el fred o la calor, són normals segons quina sigui l'estació.
La iaia va criar set fills: cinc mosses i dos xicots. No sé si, de jove, s'atabalava gaire. De gran, era una persona soferta que no perdia la calma ni s'alterava per res. Encomanava serenor.
