La meva àvia materna explicava
que quan ella era jove, les noies en edat de casar-se que estaven desitjoses de
saber si els sortiria algun pretendent, recitaven aquest sortilegi la nit de
Sant Joan.
Lluna plena, lluna plena,
tu, que ens veus a ell i a mi
fes que aquesta nit somiï
el que s’ha de casar amb mi.
El ritual aquest no devia ser
efectiu del tot perquè, uns quants anys més tard, les noies de la generació de
la meva mare que volien saber el nom del futur marit, ho provaven d’una altra
manera: La nit de Sant Joan esbocinaven un full de paper en tants trossos com
nois els agradaven, a cada paperet hi escrivien el nom d’un dels possibles
pretendents i els enrotllaven d’un en un. Després els llançaven en un recipient
ple d’aigua i aquell paperet que s’obria en primer lloc era el que contenia el
nom de l’home amb qui s’havien de casar. Com a anècdota, ella sempre explica
que, en el seu cas, el nom que va aparèixer va ser el de Ramon i es va casar
amb un Ramon tot i que no era el Ramon
que ella s’imaginava.
...vés a saber si les noies d'ara també en fan de coses d'aquestes!
