Ahir, al Telenotícies Migdia de TV3 parlaven de l'espectacle que estrenava el Festival Grec de Barcelona d'aquest any. El poc que van en ensenyar va ser suficient perquè me n'anés de seguida a engegar l'ordinador i comprar una entrada per internet. Feia tota la impressió de ser una cosa fora de sèrie.
Vaig arribar al Teatre Grec una hora abans que comencés la funció, més o menys, amb temps de sobres per fer un entrepà i llegir el programa de mà.
Tal com ho vaig entendre, la representació es dividia en dues parts. Tot i que d'una manera abstracta, la primera, tractava de la lluita per la supervivència individual i col·lectiva; el tema de la segona era l'encaix de l'individu en la societat. Tot l'espectacle estava construït a partir d'uns quartets de corda de Xostakóvitx. Dansa, acrobàcia i música estaven tan íntimament relacionats que esdevenien una sola cosa. Després de molta tensió i dramatisme, el final oferia una espurna d'esperança i un futur habitable per a la humanitat. Si més no, és el que jo hi vaig saber veure.
... i la resta de públic? Ai las! N'hi havia uns quants que només devien veure una funció de circ, aplaudien totes i cada una de les acrobàcies sense adonar-se que els aplaudiments ofegaven la música i fragmentaven la tensió dramàtica del muntatge que estava concebut sense pauses. Fins i tot vaig sentir algú que reia en moments que algun personatge queia a terra abatut per les circumstàncies.
... és veu ben bé que vam entendre coses diferents!
NOTA: és del tot incomprensible que la música del video promocional de l'espectacle OPUS no siguin els quartets de Xostakóvitx. Sense aquest element essencial el significat de l'obra cambiaria completament.