TEATRE A PEU PLA

Des de fa uns quants estius la companyia Parking Shakespeare, es planta a l'espiral dels til·lers que hi ha al Parc de l'Estació del Nord i, a semblança del que succeeix a d'altres ciutats de l'àmbit anglosaxó, presenta al públic l'adaptació d'alguna de les obres del William. El títol escollit aquest any és Molt soroll per no res.

L'espai a peu pla i gairebé circular és relativament reduït això, a diferència del que succeeix en un escenari convencional, fa que els espectadors quedin molt a prop dels actors i envoltin l'acció per totes les bandes. Aquesta circumstància l'aprofita la companyia per moure's lliurement entre el públic de manera que l'acció es va desplaçant d'un cantó a un altre, aportant-hi un dinamisme més cinematogràfic i no només això, fa del tot innecessari l'ús de decorats. 

He de dir que vaig passar una estona molt divertida i admiro absolutament el treball actoral de la companyia. L'única cosa que em sembla una mica qüestionable és la decisió d'actualitzar el vestuari perquè trobo que no sempre lliga amb el llenguatge, les formes i el pensament d'una altra època. Vestuari a banda, si el Shakespeare mateix hagués voltat per allà i ho hagués vist, probablement, s'hauria posat dret per aplaudir.

PD. l'any vinent portaré un coixí per seure.

MÉS QUE CIRC

Ahir, al Telenotícies Migdia de TV3 parlaven de l'espectacle que estrenava el Festival Grec de Barcelona d'aquest any. El poc que van en ensenyar va ser suficient perquè me n'anés de seguida a  engegar  l'ordinador i comprar una entrada per internet. Feia tota la impressió de ser una cosa fora de sèrie.

Vaig arribar al Teatre Grec una hora abans que comencés la funció, més o menys, amb temps de sobres per fer un entrepà i llegir el programa de mà.

Tal com ho vaig entendre, la representació es dividia en dues parts. Tot i que d'una manera abstracta, la primera, tractava de la lluita per la supervivència individual i col·lectiva; el tema de la segona era l'encaix de l'individu en la societat. Tot l'espectacle estava construït a partir d'uns quartets de corda de Xostakóvitx. Dansa, acrobàcia i música estaven tan íntimament relacionats que esdevenien una sola cosa. Després de molta tensió i dramatisme, el final oferia una espurna d'esperança i un futur habitable per a la humanitat. Si més no, és el que jo hi vaig saber veure.

... i la resta de públic? Ai las! N'hi havia uns quants que només devien veure una funció de circ, aplaudien totes i cada una de les acrobàcies sense adonar-se que els aplaudiments ofegaven la música i fragmentaven la tensió dramàtica del muntatge que estava concebut sense pauses. Fins i tot vaig sentir algú que reia en moments que algun personatge queia a terra abatut per les circumstàncies.

... és veu ben bé que vam entendre coses diferents! 

NOTA: és del tot incomprensible que la música del video promocional de l'espectacle OPUS no siguin els quartets de Xostakóvitx. Sense aquest element essencial el significat de l'obra cambiaria completament.