Sag mir, wo die Blumen sind

HAIKUS AMB BICICLETA

Els diumenges, em deixo despertar per la llum que entra per la finestra. Avui ha esta diferent. Quan he sentit la tenora que perforava la ràdio del despertador -eren les set- he posat els peus a terra i després de rentar-me i esmorzar una mica, m’he posat la roba d’anar a pedalar. He carregat la bicicleta al cotxe i cap a Sant Fruitós!

Ahir al vespre, mentre sopàvem i miràvem el Barça, uns amics, el Carles i l’Àngels em van dir: demà, lleva’t d’hora que anirem a pedalar. I així ho he fet. Pedalada popular 1r Memorial BTT Casín.

... I per arrodonir la jornada, com que demà és Sant Jordi, dia del llibre, i no puc evitar una vena jocfloralesca, ciclista i transcendental i he compost, com qui no vol la cosa, uns Haikus gairebé improvisats.

HAIKUS AMB BICICLETA

Un pam de llengua

i amunt, que fa pujada!

Costa fer via.

Camins, dreceres,

corriols i senderes;

Costa fer tria.

Rocs, sotragades,

entrebancs, derrapades...

Així és la vida!.

AI, CARAM! DEIA UN PAGÈS

En temps del meu avi es van popularitzar una sèrie d’acudits versificats. Tenien per protagonista un pagès que es feia preguntes sobre els temes que el preocupaven. Totes les quartetes començaven de la mateixa manera; suposo que això facilitava el procés de creació o improvisació.

-Ai, caram! Deia un pagès

tot mirant la processó.

-Si diu que és Nostre Senyor,

com pot ser que el duguin pres?

De  totes maneres, em sembla que la temàtica preferida era una altra.

-Ai, caram! Deia un pagès

tot mirant-se l’instrument.

-Com pot ser que infli les dones

si per aquí no hi passa el vent?

I la més celebrada de totes, si hem de fer cas al fet que m’ha arribat per vies diferents i amb algunes variants.

-Ai, caram! Deia un pagès

tot mirant-se la titola.

-Si no hi ha cap contrapès,

perquè puja i baixa sola?

-Ai, caram! Deia un pagès

tot mirant-se la titola.

-Si no hi ha cap contrapès,

com pot ser que pugi sola?

TARANTEL·LA

La tarantel·la és una dansa d'origen napolità que ja era popular el segle XIV.


Antigament, la gent creia que ballant la tarantel·la es podien guarir del tarantisme.


El tarantisme és una malaltia que la cultura popular atribueix a la picada de la taràntula.


De tarantel·les n'hi ha de tota mena, només cal trobar la més adequada a l'estat anímic de l'afectat.



Totes aquestes tarantel·les estan interpretades pel grup L'Arpeggiata que dirigeix Christina Pluhar. 

Vaig descobrir el grup L'Arpeggiata per casualitat, encara no sé com i, des del primer moment, en sóc incondicional.

FER CAMILLERES

Com més va més vell em sento, i no és perquè em faci gran. No. No és una qüestió d’edat sinó de llenguatge. Sovint, tinc la sensació que sóc com aquell jai afiganyat que no pot parlar amb ningú perquè resulta que és l’últim parlant d’una d’aquelles llengües a punt d’extingir-se.

Més d’una vegada , la gent del meu voltant se sorprèn de la manera com parlo i els fa gràcia i tot. Parles com un avi, m’han arribat a dir. I és ben bé això. En sóc conscient.

Ahir era diumenge de Pasqua i al meu poble, com en tants d’altres, és costum de fer CARAMELLES i les anuncien així mateix, amb tota normalitat.  Però ningú no s’ha fixat que, només fa uns quants anys, la mateixa gent gran, ja no dic els joves, de les caramelles en deien CAMILLERES i els que feien CAMILLERES eren CAMILLAIRES que, per cert és molt més fàcil de dir que no pas CARAMELLAIRES.

El dissabte de Glòria era costum visitar les cases de pagès, una per una i fer-los una cantada. L’endemà, diumenge de Pasqua, es feien les CAMILLERES al poble, tal i com encara es fa. Fet i remenat, els CAMILLAIRES es feien un fart d’anar amunt i avall d’aquí en va sorgir l’expressió FER CAMILLERES com a sinònim de caminar.

FER CAMILLERES no vol dir caminar una mica i prou, no! Vol dir fer-se un fart de caminar; d’anar amunt i avall; d’anar d’aquí cap allà; d’anar d’Herodes a Pilat; d’anar de cal Tendre a cal Tomàs...  

... No sé si m’explico...

LA MALEDICCIÓ DE DIVENDRES SANT

A les cases de pagès, antigament, hi havia la creença o superstició que el Divendres Sant no es podia passar l’escombra. Si algú ho feia, s’exposava a un malefici.

Encara que vivim al bell mig del poble, casa nostra era com una casa de pagès -no fa massa anys encara hi havia bestiar campant pel barri: conills, gallines, quatre ànecs i alguna oca- i, amb convicció o sense, manteníem les tradicions.

- Demà no es pot escombrar! La iaia ens ho recordava cada any, el dia abans.

- I si ho fem, què passarà?

- Sortiran cuques!

L’endemà ningú no escombrava, no fos cas...! Però un any algú va fer-ho. Les supersticions no tenen cabuda al món modern i amb la mateixa escombra vam arraconar brossa i tradició.

Dies després, remenant la cassola, la iaia, que és qui feia el menjar de casa, va trobar-hi un ingredient que no hi havia d'esser: un escarabat petit, de la mida d’un gra de cafè. Va ser el primer.

Al cap de poc n’hi havia arreu. No donàvem l’abast. En sortien, fins i tot, d’entre els llençols. Durant mesos vam haver de vigilar que no hi haguessin coleòpters al plat, al got, a les butxaques ... Una plaga! La tranquil·litat no va tornar fins a finals de tardor.

Ja sé que sembla una d’aquelles històries de la vora del foc. Jo mateix no m’ho creuria si no ho hagués viscut. Deu haver-hi una explicació però la desconec, potser només va ser una casualitat. Per si un cas, avui no he passat ni passaré l’aspirador, ja ho faré demà que serà dissabte.