AMBIGRAMA

Temps enrere, l'Eladi Martínez, em va parlar d'una cosa anomenada Ambigrama. Ho havia descobert en un blog increïble: El espejo lúdico, un devessall d'enginy. 

De seguida em va encuriosir i vaig començar a fer proves però no em satisfeien massa, aquest matí però, després d'haver-hi rumiat una mica dos o tres dies i una nit l'hi he trobat el desllorigador a la idea que portava i m'he posat mans a l'obra.

El resultat no és gaire professional perquè l'he dibuixat a mà alçada sense plantilles ni regles però... és el primer que faig! El proper sortirà millor.

ANIVERSARI

Pot ser que avui, en algún racó del món, hi hagi passat alguna cosa interessant de veritat, pot ser, fins i tot, que hagi passat algun fet de trascendència històrica.  En canvi, em feliciten a mi per haver complert 50 anys, com si això sol fos meritori d'alguna mena de reconeixement especial. Que consti, vaig acumulant els anys sense voler, si pogués ho evitaria.

Aniversari.

Un dia com un altre,

Innecessari.

Avui tenia ganes de marxar de casa. Si no fos dilluns hauria anat a passejar per Barcelona, a veure museus. No tenia ganes de posar-me al telèfon ni trobar gent pel carrer i somriure complagut a cada enhorabona. 

De petit, em van acostumar a rebre pocs elogis i em costa d'acceptar felicitacions, encara que siguin d’aniversari.

SORTILEGIS DE SANT JOAN

La meva àvia materna explicava que quan ella era jove, les noies en edat de casar-se que estaven desitjoses de saber si els sortiria algun pretendent, recitaven aquest sortilegi la nit de Sant Joan.

Lluna plena, lluna plena,

tu, que ens veus a ell i a mi

fes que aquesta nit somiï

el que s’ha de casar amb mi.

El ritual aquest no devia ser efectiu del tot perquè, uns quants anys més tard, les noies de la generació de la meva mare que volien saber el nom del futur marit, ho provaven d’una altra manera: La nit de Sant Joan esbocinaven un full de paper en tants trossos com nois els agradaven, a cada paperet hi escrivien el nom d’un dels possibles pretendents i els enrotllaven d’un en un. Després els llançaven en un recipient ple d’aigua i aquell paperet que s’obria en primer lloc era el que contenia el nom de l’home amb qui s’havien de casar. Com a anècdota, ella sempre explica que, en el seu cas, el nom que va aparèixer va ser el de Ramon i es va casar amb un Ramon tot i que no  era el Ramon que ella s’imaginava.

...vés a saber si les noies d'ara també en fan de coses d'aquestes!

PER SANT JORDI

Per sant Jordi, si veus una espiga ençà i una espiga enllà,
torna-te'n a casa que d'ordi prou n'hi haurà.

HIVERN

BUT NOW THE DAYS GROW SHORT

La tardor ha arribat abans que me'n pogués adonar. Només fa quatre dies encara anava amb calça curta i els dies eren tan llargs que semblava que hi havia temps per tot. Divendres al vespre va ploure en Re menor, lentament, sense pressa, quatre gotes que no feien ni soroll. D'aquí a no res: l'hivern.

QUI DIA PASSA...

... ANY EMPENY.

Avui he fet anys. Quin fàstic!

Aniversari!
Al meu cos veig les traces
del calendari.

... no és cap sorpresa, ja fa temps que m'ho veia a venir. Dies com avui, t'obliguen a mirar enrere encara que no vulguis... després, mires endavant... i no saps pas que és més trist.

Sense equipatge.
Amb quatre coses justes
vaig fent viatge.

LA MALEDICCIÓ DE DIVENDRES SANT

A les cases de pagès, antigament, hi havia la creença o superstició que el Divendres Sant no es podia passar l’escombra. Si algú ho feia, s’exposava a un malefici.

Encara que vivim al bell mig del poble, casa nostra era com una casa de pagès -no fa massa anys encara hi havia bestiar campant pel barri: conills, gallines, quatre ànecs i alguna oca- i, amb convicció o sense, manteníem les tradicions.

- Demà no es pot escombrar! La iaia ens ho recordava cada any, el dia abans.

- I si ho fem, què passarà?

- Sortiran cuques!

L’endemà ningú no escombrava, no fos cas...! Però un any algú va fer-ho. Les supersticions no tenen cabuda al món modern i amb la mateixa escombra vam arraconar brossa i tradició.

Dies després, remenant la cassola, la iaia, que és qui feia el menjar de casa, va trobar-hi un ingredient que no hi havia d'esser: un escarabat petit, de la mida d’un gra de cafè. Va ser el primer.

Al cap de poc n’hi havia arreu. No donàvem l’abast. En sortien, fins i tot, d’entre els llençols. Durant mesos vam haver de vigilar que no hi haguessin coleòpters al plat, al got, a les butxaques ... Una plaga! La tranquil·litat no va tornar fins a finals de tardor.

Ja sé que sembla una d’aquelles històries de la vora del foc. Jo mateix no m’ho creuria si no ho hagués viscut. Deu haver-hi una explicació però la desconec, potser només va ser una casualitat. Per si un cas, avui no he passat ni passaré l’aspirador, ja ho faré demà que serà dissabte.

El mes dels gats

Se sentia un crit desesperat, com el plor d'una criatura. Després, esbufecs, corredisses i esgarrapades. El pati de casa era un camp de batalla. L'endemà, una torreta per terra, una branca trencada... Cada febrer passava el mateix: els gats del veïnat, de més lluny i tot, saltaven la muralla exaltats pel miol planyívol de la nostra gata.

El febrer s'acaba i aquest any, ni planys ni baralles. De gats en corren pocs i la nostra gata, dies ha jeia estesa a la vorada.

La nostra gata no tenia nom. Si mai la demanavem, responia a l'apel·latiu de mixa, com les gates d'abans.