Se sentia un crit desesperat, com el plor d'una criatura. Després, esbufecs, corredisses i esgarrapades. El pati de casa era un camp de batalla. L'endemà, una torreta per terra, una branca trencada... Cada febrer passava el mateix: els gats del veïnat, de més lluny i tot, saltaven la muralla exaltats pel miol planyívol de la nostra gata.
El febrer s'acaba i aquest any, ni planys ni baralles. De gats en corren pocs i la nostra gata, dies ha jeia estesa a la vorada.
La nostra gata no tenia nom. Si mai la demanavem, responia a l'apel·latiu de mixa, com les gates d'abans.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada