FER CAMILLERES

Com més va més vell em sento, i no és perquè em faci gran. No. No és una qüestió d’edat sinó de llenguatge. Sovint, tinc la sensació que sóc com aquell jai afiganyat que no pot parlar amb ningú perquè resulta que és l’últim parlant d’una d’aquelles llengües a punt d’extingir-se.

Més d’una vegada , la gent del meu voltant se sorprèn de la manera com parlo i els fa gràcia i tot. Parles com un avi, m’han arribat a dir. I és ben bé això. En sóc conscient.

Ahir era diumenge de Pasqua i al meu poble, com en tants d’altres, és costum de fer CARAMELLES i les anuncien així mateix, amb tota normalitat.  Però ningú no s’ha fixat que, només fa uns quants anys, la mateixa gent gran, ja no dic els joves, de les caramelles en deien CAMILLERES i els que feien CAMILLERES eren CAMILLAIRES que, per cert és molt més fàcil de dir que no pas CARAMELLAIRES.

El dissabte de Glòria era costum visitar les cases de pagès, una per una i fer-los una cantada. L’endemà, diumenge de Pasqua, es feien les CAMILLERES al poble, tal i com encara es fa. Fet i remenat, els CAMILLAIRES es feien un fart d’anar amunt i avall d’aquí en va sorgir l’expressió FER CAMILLERES com a sinònim de caminar.

FER CAMILLERES no vol dir caminar una mica i prou, no! Vol dir fer-se un fart de caminar; d’anar amunt i avall; d’anar d’aquí cap allà; d’anar d’Herodes a Pilat; d’anar de cal Tendre a cal Tomàs...  

... No sé si m’explico...