En temps del meu avi es van
popularitzar una sèrie d’acudits versificats. Tenien per protagonista un pagès
que es feia preguntes sobre els temes que el preocupaven. Totes les quartetes començaven
de la mateixa manera; suposo que això facilitava el procés de creació o improvisació.
-Ai, caram! Deia un pagès
tot mirant la processó.
-Si diu que és Nostre Senyor,
com pot ser que el duguin pres?
De totes maneres, em sembla que la temàtica preferida era una
altra.
-Ai, caram! Deia un pagès
tot mirant-se l’instrument.
-Com pot ser que infli les dones
si per aquí no hi passa el vent?
I la més celebrada de totes, si
hem de fer cas al fet que m’ha arribat per vies diferents i amb algunes
variants.
-Ai, caram! Deia un pagès
tot mirant-se la titola.
-Si no hi ha cap contrapès,
perquè puja i baixa sola?
-Ai, caram! Deia un pagès
tot mirant-se la titola.
-Si no hi ha cap contrapès,
com pot ser que pugi sola?
Ai, caram! Deia un lector
ResponEliminatot mirant-se el bloc del Jaume.
Cada cop hi ha més notícies,
comença a estar-hi enganxat?
De cop i volta, em vénen coses a la memòria i penso que si no en deixo alguna constància es perdran per sempre més. No sé si faig una mica de cronista, folklorista... o alguna cosa d'aquestes acabades en "ista".
ResponElimina...ciclista?