LA MALEDICCIÓ DE DIVENDRES SANT

A les cases de pagès, antigament, hi havia la creença o superstició que el Divendres Sant no es podia passar l’escombra. Si algú ho feia, s’exposava a un malefici.

Encara que vivim al bell mig del poble, casa nostra era com una casa de pagès -no fa massa anys encara hi havia bestiar campant pel barri: conills, gallines, quatre ànecs i alguna oca- i, amb convicció o sense, manteníem les tradicions.

- Demà no es pot escombrar! La iaia ens ho recordava cada any, el dia abans.

- I si ho fem, què passarà?

- Sortiran cuques!

L’endemà ningú no escombrava, no fos cas...! Però un any algú va fer-ho. Les supersticions no tenen cabuda al món modern i amb la mateixa escombra vam arraconar brossa i tradició.

Dies després, remenant la cassola, la iaia, que és qui feia el menjar de casa, va trobar-hi un ingredient que no hi havia d'esser: un escarabat petit, de la mida d’un gra de cafè. Va ser el primer.

Al cap de poc n’hi havia arreu. No donàvem l’abast. En sortien, fins i tot, d’entre els llençols. Durant mesos vam haver de vigilar que no hi haguessin coleòpters al plat, al got, a les butxaques ... Una plaga! La tranquil·litat no va tornar fins a finals de tardor.

Ja sé que sembla una d’aquelles històries de la vora del foc. Jo mateix no m’ho creuria si no ho hagués viscut. Deu haver-hi una explicació però la desconec, potser només va ser una casualitat. Per si un cas, avui no he passat ni passaré l’aspirador, ja ho faré demà que serà dissabte.