dimarts, 1 de maig del 2012
PER QUÈ SERVEIX LA MÚSICA (V)
Segurament, la música és l’art més abstracta de totes però, curiosament, fins a l’aparició dels mitjans de comunicació de masses ha estat el vehicle més eficaç per a la difusió i propagació d’idees. Ja a l’edat mitjana, els trobadors utilitzaven la música per comunicar el seu amor a una dama o feien ús del sirventès per criticar, ridiculitzar o insultar els seus adversaris; els goliards, amb les seves cançons, elogiaven els plaers terrenals... i les cançons populars, molt sovint, alliçonaven en valors morals.
Històricament, la música també ha estat molt utilitzada pel poder com a instrument per divulgar els seus valors mitjançant tota mena d’himnes religiosos o patriòtics. En la mateixa línia, grups de totes les tendències s’han servit de cançons o jingles amb finalitat propagandística.
Però, la música és una art a l’abast de tothom. Les cançons també permeten divulgar valors socials i donar projecció a les veus que parlen de justícia, igualtat i pau.
dimecres, 25 d’abril del 2012
diumenge, 22 d’abril del 2012
HAIKUS AMB BICICLETA
Els diumenges, em deixo despertar
per la llum que entra per la finestra. Avui ha esta diferent. Quan he sentit la
tenora que perforava la ràdio del despertador -eren les set- he posat els peus
a terra i després de rentar-me i esmorzar una mica, m’he posat la roba d’anar a
pedalar. He carregat la bicicleta al cotxe i cap a Sant Fruitós!
Ahir al vespre, mentre sopàvem i
miràvem el Barça, uns amics, el Carles i l’Àngels em van dir: demà, lleva’t d’hora que anirem a pedalar.
I així ho he fet. Pedalada popular 1r Memorial BTT Casín.
... I per arrodonir la jornada, com
que demà és Sant Jordi, dia del llibre, i no puc evitar una vena jocfloralesca, ciclista i transcendental
i he compost, com qui no vol la cosa, uns Haikus gairebé improvisats.
HAIKUS AMB BICICLETA
Un pam de llengua
i amunt, que fa pujada!
Costa fer via.
Camins, dreceres,
corriols i senderes;
Costa fer tria.
Rocs, sotragades,
entrebancs, derrapades...
Així és la vida!.
diumenge, 15 d’abril del 2012
AI, CARAM! DEIA UN PAGÈS
En temps del meu avi es van
popularitzar una sèrie d’acudits versificats. Tenien per protagonista un pagès
que es feia preguntes sobre els temes que el preocupaven. Totes les quartetes començaven
de la mateixa manera; suposo que això facilitava el procés de creació o improvisació.
-Ai, caram! Deia un pagès
tot mirant la processó.
-Si diu que és Nostre Senyor,
com pot ser que el duguin pres?
De totes maneres, em sembla que la temàtica preferida era una
altra.
-Ai, caram! Deia un pagès
tot mirant-se l’instrument.
-Com pot ser que infli les dones
si per aquí no hi passa el vent?
I la més celebrada de totes, si
hem de fer cas al fet que m’ha arribat per vies diferents i amb algunes
variants.
-Ai, caram! Deia un pagès
tot mirant-se la titola.
-Si no hi ha cap contrapès,
perquè puja i baixa sola?
-Ai, caram! Deia un pagès
tot mirant-se la titola.
-Si no hi ha cap contrapès,
com pot ser que pugi sola?
dimarts, 10 d’abril del 2012
TARANTEL·LA
La tarantel·la és una dansa d'origen napolità que ja era popular el segle XIV.
Antigament, la gent creia que ballant la tarantel·la es podien guarir del tarantisme.
El tarantisme és una malaltia que la cultura popular atribueix a la picada de la taràntula.
De tarantel·les n'hi ha de tota mena, només cal trobar la més adequada a l'estat anímic de l'afectat.
Totes aquestes tarantel·les estan interpretades pel grup L'Arpeggiata que dirigeix Christina Pluhar.
Vaig descobrir el grup L'Arpeggiata per casualitat, encara no sé com i, des del primer moment, en sóc incondicional.
dilluns, 9 d’abril del 2012
FER CAMILLERES
Com més va més vell em sento, i no és perquè em faci gran. No. No és una qüestió d’edat sinó de llenguatge. Sovint, tinc la sensació que sóc com aquell jai afiganyat que no pot parlar amb ningú perquè resulta que és l’últim parlant d’una d’aquelles llengües a punt d’extingir-se.
Més d’una vegada , la gent del
meu voltant se sorprèn de la manera com parlo i els fa gràcia i tot. Parles com un avi, m’han arribat a dir.
I és ben bé això. En sóc conscient.
Ahir era diumenge de Pasqua i al
meu poble, com en tants d’altres, és costum de fer CARAMELLES i les anuncien
així mateix, amb tota normalitat. Però ningú
no s’ha fixat que, només fa uns quants anys, la mateixa gent gran, ja no dic
els joves, de les caramelles en deien CAMILLERES i els que feien CAMILLERES eren
CAMILLAIRES que, per cert és molt més fàcil de dir que no pas CARAMELLAIRES.
El dissabte de Glòria era costum
visitar les cases de pagès, una per una i fer-los una cantada. L’endemà,
diumenge de Pasqua, es feien les CAMILLERES al poble, tal i com encara es fa. Fet
i remenat, els CAMILLAIRES es feien un fart d’anar amunt i avall d’aquí en va sorgir
l’expressió FER CAMILLERES com a sinònim de caminar.
FER CAMILLERES no vol dir caminar
una mica i prou, no! Vol dir fer-se un fart de caminar; d’anar amunt i avall; d’anar
d’aquí cap allà; d’anar d’Herodes a Pilat; d’anar de cal Tendre a cal Tomàs...
... No sé si m’explico...
divendres, 6 d’abril del 2012
LA MALEDICCIÓ DE DIVENDRES SANT
A les cases de pagès, antigament,
hi havia la creença o superstició que el Divendres Sant no es podia passar
l’escombra. Si algú ho feia, s’exposava a un malefici.
Encara que vivim al bell mig del
poble, casa nostra era com una casa de pagès -no fa massa anys encara hi havia bestiar
campant pel barri: conills, gallines, quatre ànecs i alguna oca- i, amb
convicció o sense, manteníem les tradicions.
- Demà no es pot escombrar! La iaia ens ho recordava cada any, el dia abans.
- I si ho fem, què passarà?
- Sortiran cuques!
L’endemà ningú no escombrava, no
fos cas...! Però un any algú va fer-ho. Les supersticions
no tenen cabuda al món modern i amb la mateixa escombra vam arraconar
brossa i tradició.
Dies després, remenant la cassola,
la iaia, que és qui feia el menjar de casa, va trobar-hi un ingredient que no
hi havia d'esser: un escarabat petit, de la mida d’un gra de cafè. Va ser el
primer.
Al cap de poc n’hi havia arreu. No
donàvem l’abast. En sortien, fins i tot, d’entre els llençols. Durant mesos vam
haver de vigilar que no hi haguessin coleòpters al plat, al got, a les
butxaques ... Una plaga! La tranquil·litat no va tornar fins a finals de tardor.
Ja sé que sembla una d’aquelles
històries de la vora del foc. Jo mateix no m’ho creuria si no ho hagués viscut. Deu haver-hi una explicació però la desconec, potser només va ser una casualitat. Per si un cas, avui no he passat ni passaré l’aspirador,
ja ho faré demà que serà dissabte.
dimarts, 27 de març del 2012
LES RIMES DE LA IAIA
El pati de casa és força gran i, de petits, podiem campar lliurement jugant, corrent i saltant per aquí i per allà. És clar, de tant en tant, els jocs acabaven amb un genoll pelat o una patacada. Llavors, sense encantar-nos, corriem cap a la iaia perquè ens hi donés una mirada. Els accidents més greus es podien solucionar amb una mica d'àrnica, mercromina o aigua oxigenada. Si l'ensurt era molt greu, un terròs de sucre amb unes gotes d'aiguanaf. Però, molt sovint, no calien gaire cures, la iaia ja ho sabia i quan hi anavem per informar-la de les nostres lesions somreia una mica per sota el nas i ho enllestia amb una rima.
-Iaia, m'he fet mal!
-Posa'hi sal!
De fet, tenia rimes per a tota mena de queixes:
- Tinc gana!
- Menja't una cama!
- Tinc set!
- Jo en tinc vuit i encara no bec!
o la versió escatològica
o la versió escatològica
- Tinc set!
- Pixa't a la taula i beu a galet!
- Tinc fred!
- Abriga't amb la capa de Sant Josep
- Posa el cul a la frescor!
No era la mena de reacció que jo hauria volgut però, en el fons, em tranquilitzava: el mal, era suportable i cosequència d'una acció; la gana i la set, podien esperar uns minuts i el fred o la calor, són normals segons quina sigui l'estació.
La iaia va criar set fills: cinc mosses i dos xicots. No sé si, de jove, s'atabalava gaire. De gran, era una persona soferta que no perdia la calma ni s'alterava per res. Encomanava serenor.
dimarts, 13 de març del 2012
Subscriure's a:
Missatges (Atom)
