LES COSES SEMPRE ES PODEN FER D'UNA ALTRA MANERA. JA TROBARÉ LA FORMA



dilluns, 9 d’abril del 2012

FER CAMILLERES

Com més va més vell em sento, i no és perquè em faci gran. No. No és una qüestió d’edat sinó de llenguatge. Sovint, tinc la sensació que sóc com aquell jai afiganyat que no pot parlar amb ningú perquè resulta que és l’últim parlant d’una d’aquelles llengües a punt d’extingir-se.

Més d’una vegada , la gent del meu voltant se sorprèn de la manera com parlo i els fa gràcia i tot. Parles com un avi, m’han arribat a dir. I és ben bé això. En sóc conscient.

Ahir era diumenge de Pasqua i al meu poble, com en tants d’altres, és costum de fer CARAMELLES i les anuncien així mateix, amb tota normalitat.  Però ningú no s’ha fixat que, només fa uns quants anys, la mateixa gent gran, ja no dic els joves, de les caramelles en deien CAMILLERES i els que feien CAMILLERES eren CAMILLAIRES que, per cert és molt més fàcil de dir que no pas CARAMELLAIRES.

El dissabte de Glòria era costum visitar les cases de pagès, una per una i fer-los una cantada. L’endemà, diumenge de Pasqua, es feien les CAMILLERES al poble, tal i com encara es fa. Fet i remenat, els CAMILLAIRES es feien un fart d’anar amunt i avall d’aquí en va sorgir l’expressió FER CAMILLERES com a sinònim de caminar.

FER CAMILLERES no vol dir caminar una mica i prou, no! Vol dir fer-se un fart de caminar; d’anar amunt i avall; d’anar d’aquí cap allà; d’anar d’Herodes a Pilat; d’anar de cal Tendre a cal Tomàs...  

... No sé si m’explico...



divendres, 6 d’abril del 2012

LA MALEDICCIÓ DE DIVENDRES SANT


A les cases de pagès, antigament, hi havia la creença o superstició que el Divendres Sant no es podia passar l’escombra. Si algú ho feia, s’exposava a un malefici.

Encara que vivim al bell mig del poble, casa nostra era com una casa de pagès -no fa massa anys encara hi havia bestiar campant pel barri: conills, gallines, quatre ànecs i alguna oca- i, amb convicció o sense, manteníem les tradicions.

- Demà no es pot escombrar! La iaia ens ho recordava cada any, el dia abans.
- I si ho fem, què passarà?
- Sortiran cuques!

L’endemà ningú no escombrava, no fos cas...! Però un any algú va fer-ho. Les supersticions no tenen cabuda al món modern i amb la mateixa escombra vam arraconar brossa i tradició.

Dies després, remenant la cassola, la iaia, que és qui feia el menjar de casa, va trobar-hi un ingredient que no hi havia d'esser: un escarabat petit, de la mida d’un gra de cafè. Va ser el primer.

Al cap de poc n’hi havia arreu. No donàvem l’abast. En sortien, fins i tot, d’entre els llençols. Durant mesos vam haver de vigilar que no hi haguessin coleòpters al plat, al got, a les butxaques ... Una plaga! La tranquil·litat no va tornar fins a finals de tardor.

Ja sé que sembla una d’aquelles històries de la vora del foc. Jo mateix no m’ho creuria si no ho hagués viscut. Deu haver-hi una explicació però la desconec, potser només va ser una casualitat. Per si un cas, avui no he passat ni passaré l’aspirador, ja ho faré demà que serà dissabte.


dimarts, 27 de març del 2012

LES RIMES DE LA IAIA












El pati de casa és força gran i, de petits, podiem campar lliurement jugant, corrent i saltant per aquí i per allà. És clar, de tant en tant, els jocs acabaven amb un genoll pelat o una patacada. Llavors, sense encantar-nos, corriem cap a la iaia perquè ens hi donés una mirada. Els accidents més greus es podien solucionar amb una mica d'àrnica, mercromina o aigua oxigenada. Si l'ensurt era molt greu, un terròs de sucre amb unes gotes d'aiguanaf. Però, molt sovint, no calien gaire cures, la iaia ja ho sabia i quan hi anavem per informar-la de les nostres lesions somreia una mica per sota el nas  i ho enllestia amb una rima.

-Iaia, m'he fet mal!
-Posa'hi sal!

De fet, tenia rimes per a tota mena de queixes:

- Tinc gana!
- Menja't una cama!



- Tinc set!
- Jo en tinc vuit i encara no bec!


o la versió escatològica


- Tinc set!
- Pixa't a la taula i beu a galet!

- Tinc fred!
- Abriga't amb la capa de Sant Josep

- Tinc calor!
- Posa el cul a la frescor!

No era la mena de reacció que jo hauria volgut però, en el fons, em tranquilitzava: el mal, era suportable i cosequència d'una acció; la gana i la set, podien esperar uns minuts i el fred o la calor, són normals segons quina sigui l'estació.

La iaia va criar set fills: cinc mosses i dos xicots. No sé si, de jove, s'atabalava gaire. De gran, era una persona soferta que no perdia la calma ni s'alterava  per res. Encomanava serenor.


dimarts, 13 de març del 2012

Hans Zimmer / Sherlock Holmes

Per què serveix la música? (IV)

Quan escoltem música, en algun lloc del nostre cervell s'activa alguna cosa capaç de fer aflorar les mes diverses emocions. És un fenòmen que no crec que passi amb cap altra de les altres belles arts, si més no, amb la mateixa intensitat. Pot ser música cantada o instrumental, portar records o ser una novetat, tant se val. Algunes vegades  ens pot menar a estats propers a l'eufòria però, molt sovint, les sensacions que la música genera són aquelles que reporten benestar i tranquil·litat. La tradició popular diu que la música amanseix les feres i en les cançons tradicionals -La presó de Lleida; El poder del cant...- la música va lligada amb la bondat.


LIBERTANGO / PIAZOLA / SWINGLE SINGERS

dimarts, 28 de febrer del 2012

El mes dels gats














Se sentia un crit desesperat, com el plor d'una criatura. Després, esbufecs, corredisses i esgarrapades. El pati de casa era un camp de batalla. L'endemà, una torreta per terra, una branca trencada... Cada febrer passava el mateix: els gats del veïnat, de més lluny i tot, saltaven la muralla exaltats pel miol planyívol de la nostra gata.

El febrer s'acaba i aquest any, ni planys ni baralles. De gats en corren pocs i la nostra gata, dies ha jeia estesa a la vorada.

La nostra gata no tenia nom. Si mai la demanavem, responia a l'apel·latiu de mixa, com les gates d'abans.

diumenge, 26 de febrer del 2012

Música i llenguatge popular














Un revesavi meu tocava el violí; la resta de la família -els que jo he conegut- han estat pagesos i prou. Tot i així, quan jo era petit, sentia força expressions, dites o paraules de temàtica musical en la parla habitual. Em sembla que s'ha perdut força l'ús d'aquesta mena d'expression que també donen riquesa a la llengua. Les que segueixen són les que he sentit per casa.


Aixafar la guitarra. Esguerrar els plans.
Balla com unes debaneres. Dit d'una cosa desajustada, que no encaixa.
Cantapavanes. Persona que actua amb lentitud.
Desentonar. Actuar de manera equivocada o combinar malament.
En balla més de les que toquen. Dit d'una persona atribolada.
Encantat.Persona que actua amb lentitud.
Fandango. Embolic; Desordre.
Solfes. Persona sense criteri.
Tocacampanes. Persona eixelebrada.
Tocatimbals. Persona eixelebrada.
Trompes. Persona sense criteri.
Ves-li al darrere amb un flabiol sonant. Dit d'algú que és molt espavilat.


Curiosament, totes aquestes expressions tenen connotacions negatives. En bona part, tenen per objectiu denigrar la manca d'energia pel treball i la insensatesa. Entenc que reflecteixen una manera de pensar pròpia d'un ambient rural i agrari on la supervivència de la família depèn de l'esforç i la capacitat de treball de tots els seus membres. Un pagès no té horaris i no acaba mai la feina.



dilluns, 6 de febrer del 2012

Bolero de Ravel

diumenge, 5 de febrer del 2012

Per què serveix la música? (III)

Actualment, més que mai, sembla que la societat necessita individus amb iniciativa, que sàpiguen treballar en equip i, a més a més, siguin creatius en el seu àmbit laboral... Tot això... on s'ha d'obtenir? Suposo que a l'escola. De fet, l'àrea que educa totes aquestes aptituds ja fa temps que existeix: la música. Qualsevol músic que fa música en grup, i no cal que sigui professional, desenvolupa l'atenció i la capacitat d'adaptació però, al mateix temps, és algú capaç de prendre la iniciativa i fer un pas endavant, si es tracta de defensar una intervenció solista o improvisar uns compassos.